El nou consum col·laboratiu

Per | 13 gener 2015

Ja fa anys que utilitzem el terme “2.0” pertot arreu. El sentit de vegades és massa vague, però a mi m’agrada entendre’l com tot allò que significa “construcció col·laborativa”, allò que creem entre tots. Així, per exemple, Facebook o Youtube són en essència 2.0, ja que si entre tots no hi aportéssim continguts serien dos portals buits, sense cap valor. Però a partir d’aquí el concepte s’ha anat estenent cap a altres camps. Així parlem de cultura 2.0, economia 2.0, administració 2.0, i un llarg etcètera.

colaboraConcretament, en el camp de l’economia el concepte de creació col·laborativa està començant a canviar les coses, d’una manera radical i definitiva. En aquesta època de crisi, el model tradicional de fer les coses ha entrat en un punt mort, i l’economia col·laborativa està sent el que permet innovació, repensar les coses i canviar el model cap a un repartiment més just del treball i de la riquesa.

En tenim alguns exemples prou coneguts:

  • Uber, permet que una altra persona et porti amb el seu cotxe a un altre punt de la ciutat, sense tenir una llicència de taxi
  • Airbnb, permet oferir una habitació de casa teva a turistes i donar-los tots els serveis que necessitin
  • Blablacar, permet compartir cotxe en trajectes i compartir també les despeses del viatge
  • Etece.es, que permet trobar i oferir-se com a professional per temes relacionats amb la llar
  • Comunitae, és un sistema de crèdits i préstecs entre persones, sense un banc darrere
  • Wallapop, és un sistema de compra-venda d’objectes de segons mà entre particulars

Aquests són només sis exemples que actualment existeixen, però n’hi ha molts més, i n’hi haurà encara més, com els serveis de missatgeria, que estan començant a oferir persones, sense cap empresa darrere, simplement connectant-nos entre nosaltres a través d’Internet. Però la gràcia és que aquests serveis van a més, perquè ens donen un valor que el consum tradicional no ens donava: la confiança. La majoria d’aquests serveis ens permeten que, un cop l’hem utilitzat, puguem valorar el servei ofert i, el qui ens dóna el servei, ens pugui valorar també a nosaltres com a client. D’aquesta manera, podem agafar un cotxe perquè ens faci de taxi sabent que l’altra gent l’ha valorat bé o podem acceptar uns turistes a casa nostra sabent que arreu on han anat han estat nets i han pagat…

La imaginació al poder, doncs. Recordo quan anàvem a classes de preparació per al part, va venir una noia que organitzava gimnàstica per a embarassades. El seu sistema era apuntar a un grup de whatsapp les dones interessades i ella els proposava de tant en tant fer sessions… en un parc de Barcelona! Projecte col·laboratiu i autogestionat!

Tot plegat no està gens malament, tenint en compte que el consum col·laboratiu està posant en evidència el tradicional, en camps tan importants com el transport, el turisme o les finances. Un projecte com Uber, que es va crear amb capital risc, està valorat ara amb 40.000 milions de dòlars, o Airbnb en 13.000 milions.

És cert que els sectors tradicionals lluiten contra aquest nou consum exercint el seu poder de lobbies amb les eines que tenen: la llei i la justícia. Però el consum col·laboratiu està basat en el mateix que el programari lliure, i que va permetre que les grans companyies de software no hi poguessin fer front: el fet de ser completament distribuït. Podran tancar un portal (com ara amb Uber), però no podran evitar que el consum col·laboratiu segueixi creixent i escampant-se.

A ells ara els toca aplicar-se la màxima: renovar-se o morir.

Les organitzacions, a les xarxes socials

Per | 24 novembre 2014

Per aconseguir incrementar el nostre nivell d’influència hem d’entendre millor com utilitzar les xarxes. Probablement ara torna a ser un moment de canvi de xip, com ja hem hagut de fer en el passat. Fins ara les nostres preocupacions han estat aprendre a fer anar les xarxes i les eines (com fer publicacions, entendre com gestionar una pàgina, un perfil, un grup, com fer repiulades, utilitzar etiquetes, etc.). Per dir-ho d’alguna manera, ens hem preocupat més per saber com publicar a Facebook i Twitter automàticament les notícies de la nostra organització, que no pas d’entendre realment com funcionen aquestes xarxes i, per tant, quin ús n’hem de fer.

El repte ara és que entenguem que les xarxes són una conversa, una conversa en què les persones no volen tant que hi posem les nostres notícies del web, com que les escoltem i les atenguem i participem dels dubtes i les reflexions que ens vulguin fer arribar.

D’acord amb això hem d’enfocar la nostra presència a les xarxes socials. Entendre la idiosincràcia de cadascuna d’elles. Si Twitter és una conversa, facebook és una plaça de poble, on es troba la gent i on passen coses. Si allà hi poses publicitat, poca gent la veurà, però si hi muntes alguna activitat, potser força gent s’hi apunta.434264025_58b87e2ac2_o

Tot aquest enfocament va més enllà de simplement dominar les eines. Vol entendre els contextos, conèixer com funcionen aquestes xarxes, aquests espais. Saber que a la gent li agrada que els diguin “Bon dia!”. Saber que es valora si som agraïts quan ens citen. Saber que la gent està disposada a donar molt, però no a canvi de res, és a dir, que si volem rebre també hem de saber donar. És exactament això el que vol dir compartir. Per això la mesura de la influència no és només el nombre de seguidors, hi ha tota aquesta altra part.

Les xarxes són l’espai de les persones, on les organitzacions també hi podem ser, però no és el nostre. Fixeu-vos qui escriu comentaris a la premsa o al Youtube. No hi ha organitzacions, només persones. Qui és realment “social” són les persones, la web 2.0 som nosaltres, els qui tenim cara i nom i cognoms. En aquest context de les persones, les organitzacions hi podem intervenir, però espero que en aquest punt ja es vegi clar que una estratègia basada a reenviar les notícies del web ens donarà un nivell d’influència més aviat baix.

Per 5€ podem fer que una entrada a una pàgina nostra aparegui al mur dels amics de tots els nostres seguidors. Sabeu la potencialitat d’això? Molts dels nostres seguidors són alumnes, i entre els seus amics hi ha molts més destinataris de les nostres campanyes que no pas si sortim ara al carrer aquí. Tot això implica un altre canvi en les nostres habilitats. És cert que de fa molts anys s’ha parlat del màrqueting. Ara el repte és el que coneixem com a “màrqueting digital”, és a dir, com fer una campanya a les xarxes socials. Aquest és el repte que tenim avui.

(Fotografia de Tobias Eigen, sota una llicència CC BY 2.0)