Category Archives: gestió del coneixement

Les organitzacions, a les xarxes socials

Per | 24 novembre 2014

Per aconseguir incrementar el nostre nivell d’influència hem d’entendre millor com utilitzar les xarxes. Probablement ara torna a ser un moment de canvi de xip, com ja hem hagut de fer en el passat. Fins ara les nostres preocupacions han estat aprendre a fer anar les xarxes i les eines (com fer publicacions, entendre com gestionar una pàgina, un perfil, un grup, com fer repiulades, utilitzar etiquetes, etc.). Per dir-ho d’alguna manera, ens hem preocupat més per saber com publicar a Facebook i Twitter automàticament les notícies de la nostra organització, que no pas d’entendre realment com funcionen aquestes xarxes i, per tant, quin ús n’hem de fer.

El repte ara és que entenguem que les xarxes són una conversa, una conversa en què les persones no volen tant que hi posem les nostres notícies del web, com que les escoltem i les atenguem i participem dels dubtes i les reflexions que ens vulguin fer arribar.

D’acord amb això hem d’enfocar la nostra presència a les xarxes socials. Entendre la idiosincràcia de cadascuna d’elles. Si Twitter és una conversa, facebook és una plaça de poble, on es troba la gent i on passen coses. Si allà hi poses publicitat, poca gent la veurà, però si hi muntes alguna activitat, potser força gent s’hi apunta.434264025_58b87e2ac2_o

Tot aquest enfocament va més enllà de simplement dominar les eines. Vol entendre els contextos, conèixer com funcionen aquestes xarxes, aquests espais. Saber que a la gent li agrada que els diguin “Bon dia!”. Saber que es valora si som agraïts quan ens citen. Saber que la gent està disposada a donar molt, però no a canvi de res, és a dir, que si volem rebre també hem de saber donar. És exactament això el que vol dir compartir. Per això la mesura de la influència no és només el nombre de seguidors, hi ha tota aquesta altra part.

Les xarxes són l’espai de les persones, on les organitzacions també hi podem ser, però no és el nostre. Fixeu-vos qui escriu comentaris a la premsa o al Youtube. No hi ha organitzacions, només persones. Qui és realment “social” són les persones, la web 2.0 som nosaltres, els qui tenim cara i nom i cognoms. En aquest context de les persones, les organitzacions hi podem intervenir, però espero que en aquest punt ja es vegi clar que una estratègia basada a reenviar les notícies del web ens donarà un nivell d’influència més aviat baix.

Per 5€ podem fer que una entrada a una pàgina nostra aparegui al mur dels amics de tots els nostres seguidors. Sabeu la potencialitat d’això? Molts dels nostres seguidors són alumnes, i entre els seus amics hi ha molts més destinataris de les nostres campanyes que no pas si sortim ara al carrer aquí. Tot això implica un altre canvi en les nostres habilitats. És cert que de fa molts anys s’ha parlat del màrqueting. Ara el repte és el que coneixem com a “màrqueting digital”, és a dir, com fer una campanya a les xarxes socials. Aquest és el repte que tenim avui.

(Fotografia de Tobias Eigen, sota una llicència CC BY 2.0)

Diaris de pagament

Per | 2 febrer 2014

Veig tot sovint a Facebook i Twitter que de vegades hi ha gent que enllaça articles premium de diaris de pagament. Cliques a l’enllaç i no pots llegir-ne el contingut si no pagues.

locking nothing
Darwin Bell / Foter / CC BY-NC

Suposo que deu ser una tàctica per fer-te venir ganes de pagar per llegir l’article. Però jo mai no ho faig: quan veig que és premium, directament no m’interessa i el tanco, m’és igual el que digui. Jo ho sento com una falta de respecte de la persona que l’enllaça (no podem ni volem ser subscriptors de tots els mitjans) i del diari digital en qüestió.

Es podria argumentar que és la seva forma de subsistir, però jo no hi estic d’acord. Tancar el coneixement i els continguts en un medi obert forma part de la mentalitat del passat. Jo sóc subscriptor de dos diaris que ofereixen tots els seus continguts en obert per a tothom, que són vilaweb.cat i eldiario.es. Si ofereixen els seus continguts a tothom en obert, per què pago? Doncs perquè m’interessa el projecte que ofereixen i vull contribuir a tirar-lo endavant. Es tracta d’una premsa que s’ha diferenciat de la resta i que les persones ens hi podem implicar pagant una subscripció.

La mentalitat de tancar els continguts és pròpia de temps passats o de mitjans que viuen del passat, com els canals de pagament de la televisió, que no m’interessen per res. Si vols tirar endavant un projecte periodístic, fes com qualsevol altre: diferencia’t i fes un producte interessant. I la gent que enllaça articles tancats, que s’ho faci mirar… :)