Un dels projectes que conec i amb el qual he col·laborat és el Zimbra. Aquest projecte, com molts d’altres, parteix de la iniciativa de tres amics que, el 2003, estaven cansats de treballar per a grans empreses informàtiques i van decidir recopilar tots els components lliures relacionats amb el correu electrònic. Al cap de poc van tenir ja un programa, que van anomenar Zimbra, per la cançó de Talking Heads.

Actualment, Zimbra és una plataforma de correu electrònic amb les prestacions i més que ofereixen altres plataformes, com Microsoft Exchange, amb la petita diferència que Zimbra pot sortir gratuït. Zimbra està muntat amb tecnologia Ajax, la qual cosa fa que el que s’anomena experiència d’usuari sigui immillorable i que moltes persones no vegin diferència entre treballar amb el Zimbra a través del seu navegador o amb un client de correu instal·lat al propi ordinador.

La meva contribució personal ha estat la traducció de la versió 5 al català. Aquesta traducció la vaig fer amb la supervisió tècnica de Gnuine, empresa catalana especialista en solucions de programari lliure. Malauradament, però, no vaig ser capaç de retornar els fitxers traduïts al repositori inicial, de manera que els poso aquí per si algú els vol aprofitar:

Traducció catalana del Zimbra

El projecte ve de l’any 2005, i l’objectiu era ser un exemple de redefinició radical del concepte de portal de govern electrònic a l’administració pública perseguint l’aplicació de la filosofia Web 2.0 a l’administració pública, totalment refermada per una estratègia política efectiva i explícita, amb un enfocament personalitzat i integrat centrat en el ciutadà. Això ho expliquen a la pàgina web que duu per títol “Gencat: la primera aplicació de Web 2.0 a l’Administració pública“.

D’entrada (i això és deformació professional), no tenien un corrector a mà? A mi personalment em fa mal llegir coses com: “Es va endegar una reestructuració substancial del portal principal (Gentcat), que va implicar la integració completa (mitjançant distribució) dels subportals existents i la incorporació del motor de cerca més avançat (Google).” Al marge de problemes de redacció i altres errors… no han vist en aquest temps que han escrit Gentcat???? Han aconseguit fins i tot situar aquesta pàgina en segona posició al Google buscant aquesta paraula…! :)

Però més enllà d’això, a mi personalment el concepte de web 2.0 a l’administració no m’acaba de quadrar. Sí entenc -i aplaudeixo- la personalització del web, la multiplicació de canals per fer arribar la informació als ciutadans, el concepte d’administració electrònica, etc. Però, per mi, per arribar a web 2.0 encara falta molt de camí. És cert que ara m’és molt més fàcil demanar hora al meu metge del CAP, consultar notes, presentar papers… però no deixa de ser el mateix concepte de sempre, però amb més canals. Això és el web 2.0? Per mi, no. És, en tot cas, administració electrònica.

Web 2.0 és participació, és aconseguir que qui visita el web aporti valor a aquest web. No sé si realment aquest ha de ser un dels objectius de gencat.cat, però el que em sembla clar és que la Generalitat encara és lluny del repte que comportaria aquest canvi. Sóc conscient que és difícil definir què és la web 2.0. Potser no cal que ho definim exactament (penseu, per exemple, que no hi ha un lingüista que pugui donar una definició universal de què és una paraula, i sobrevivim!). Però sí que em sembla que els trets definitoris de web 2.0 que dóna gencat no són els que generalment es consideren.

Amb tot, tenim la sort de comptar amb unes administracions (també hi hem d’afegir la diba, molt més avançada que gencat en temes d’usabilitat i accessibilitat) que han volgut no quedar-se enrere i respondre al repte que els ha comportat la seva voluntat de ser present a Internet.

Fins aquí, tot bé. Però no m’agrada… I que no m’agradi no implica que estigui defensant que sigui dolent, ni res de semblant…

1. Primer de tot, no m’agrada que sigui una aplicació en anglès. Jo defenso que la web 2.0 ha de saber adaptar-se a la nostra llengua, si no, perd valor.
2. En segon lloc, no m’agrada que perquè les altres persones puguin veure la meva fitxa, hagin de tenir un compte de Facebook. Haver de donar les teves dades per accedir a aplicacions així em sembla inadmissible. Sort que tenim serveis com Mierdamail per crear comptes de correu temporals! :)
3. Tampoc no m’agrada com està muntat. El sistema està basat en miniaplicacions que pot fer qualsevol extern a Facebook. I el que passa és que sovint el sistema t’avisa per correu que una altra persona t’ha enviat alguna cosa. Doncs bé, el primer que has de fer és instal·lar-te aquella aplicació. Per instal·lar-la et demana amb molta insitència que l’enviïs a més contactes… Al final tinc la sensació que som una plataforma de gent per fer créixer el mercat de certes aplicacions!
4. Bé, per molt que d’entrada pugui semblar que no, però us puc assegurar que Facebook potencia tot allò superficial, sembla una xarxa per a persones atractives, vencedores, simpàtiques i obertes. No veig gens clar que serveixi per a res més…

D’acord, sé que exagero i que segur que té coses positives, però després de mesos d’utilitzar-lo, jo no li veig el què…

Referir-se als catalans com a polacos és tan pejoratiu com utilitzar denominacions del tipus sudaca, xarnego o moro. La qüestió és veure si els diccionaris han de recollir o no aquest tipus de denominacions, i més a l’era del políticament correcte.

D’entrada, no hi estic en contra. Primer perquè un diccionari traductor s’acosta a un diccionari d’ús, i aquestes poden ser formes que realment s’utilitzen. Ara, caldria veure que hi hagi una coherència i que altres denominacions semblants també s’entren. I segon, perquè les paraules pejoratives ho són sobretot en funció de la capacitat que tenen de fer mal (àmbit connotatiu). I en aquest sentit penso que els catalans tenim un bon sentit de l’humor que desactiva aquest poder i que podem parlar d’aquest tema, precisament d’aquest, mentre un dels programes amb més audiència del país es diu precisament “Polònia”, o les pegatines que ens enganxem als cotxes són burros. Això m’encanta: ells mai no ho arribaran a entendre… :))

Ara: quins collins!

Ja hem comentat algun cop la importància de tenir un domini quan tenim algun tipus de presència a Internet. Tenir un domini és una manera de facilitar que ens trobin i, a més, fer-nos amb un nom en aquest espai virtual. Però un dels problemes que tenim avui dia és que els serveis de correu electrònic gratuïts (GMail, Yahoo!, etc.) ofereixen unes prestacions molt superiors a les que podem tenir si hostatgem nosaltres mateixos el domini. Entre aquestes condicions podem destacar, per sobre de tot, espai gairebé il·limitat i alta disponibilitat del servei. Si parlem de GMail podem afegir-hi un filtre antiespam molt efectiu, un sistema de correu web àgil i senzill, possibilitat d’enviar missatges de fins a 20 Mb (els sistemes solen permetre un màxim de 10 Mb), etc.

Ara podem gestionar el correu electrònic del nostre domini (si en tenim, és clar!) amb GMail. Es tracta d’un servei de Google, ens ofereix 100 comptes de correu gratuïts, amb 6.400 Mb de capacitat d’emmagatzemanent cadascun. A més, també entra al pack l’eina de calendaris, el Google Docs, el sistema de creació de pàgines web i el xat.

Però, com fer-ho? Aquí teniu una guia que us permetrà aconseguir-ho:

1) Donar-se d’alta al servei Google Apps. Per fer-ho, cliqueu a:

Cal omplir l’apartat de l’esquerra, posant el nom del nostre domini després de l’@. A continuació haurem d’omplir un formulari amb les nostres dades personals. Quan acceptem, haurem de crear el compte d’administrador. Des d’aquest compte podrem crear els altres usuaris de correu i, si volem, podrem fer més administradors.

2) Quan haguem acabat el procés de registre, arribarem al panell de control. Al panell de control sempre hi podreu accedir si aneu a:

https://www.google.com/a/cpanel/domini.cat (poseu-hi el vostre domini)

Quan mireu les diverses opcions, veureu que tot plegat està inactiu. I aquí és on hi ha la “petita” complicació. Com ho podem fer per tenir la web en un servidor i el correu als servidors de Google? La resposta es diu fitxers de zones del DNS. Més endavant ja parlaré dels DNS, ara simplement hem de saber que tenen uns registres que es diuen MX i que són els que determinen on s’encamina el correu d’un domini. Amb tot, hem de fer dues coses més:

• Verificar que el domini és nostre: això és tan senzill com pujar un arxiu al nostre domini amb les característiques que ens demana Google. Això es pot fer fent un clic a la llegenda que apareix a dalt, just a sota del menú principal.
• Canviar els registres MX del fitxer de zones DNS: això té un pelet més de complicació, però en aquest cas Google ens ofereix una assitència molt detallada, que hi accedim quan cliquem a “Activar el correu electrònic”

Cal dir que si som capaços de canviar els registres MX, també podem canviar els que es diuen CNAME, que ens permeten situar l’accés al correu en un subdomini, com ara correu.domini.cat. Finalment, haurem de tenir en compte dues coses més. D’una banda, que l’actualització dels DNS arreu triga unes quantes hores. De l’altra, que quan el nou fitxer de zones s’hagi expandit, el servidor antic ja no rebrà correu nou, de manera que cal replicar els comptes antics de seguida en el nou.

En fi, espero que això sigui útil a algú… Si no, teniu l’apartat comentaris per preguntar el que vulgueu!

Ja he parlat de la web 2.0 i el canvi que aquest fenomen ha significat quant als continguts i a la forma d’entendre la mateixa web, molt més participativa i en què d’alguna manera desapareix la línia entre redactor i lector, ja que potencialment tots els lectors esdevenen redactors. Una altra cosa és si realment hi ha tanta gent que tingui coses interessants a dir…

Però avui mirarem una altra cara de la web 2.0: el seu disseny. L’aparició de la web 2.0 ha estat possible per la conjunció de diversos factors, però el més important, i del tot imprescindible, ha estat possible per una sèrie d’avenços tecnològics que ja vam tractar aquí. Tal com comentava en aquella ocasió, al costat de bases de dades que gestionen el contingut dels webs, hi ha la separació en arxius diferents del contingut degudament etiquetat i del disseny del contingut. El disseny actualment es posa en un arxiu que rep el nom de CSS, és a dir, full d’estils en cascada (cascade style sheet).

Treballar separadament en el disseny amb una codificació específica ha possibilitat que els estàndards evolucionessin fins a possibilitar el que podríem anomenar disseny 2.0 o, pròpiament, el disseny de la web 2.0. I, certament, el disseny web ha canviat moltíssim. Si tot just fins fa quatre o cinc anys una pàgina web solia ser molt llarga, amb la lletra petita, pocs espais en blanc, molts continguts junts, etc., ara el disseny orientat a l’usuari no només implica que aquest hi pot participar, sinó que el disseny s’adapta a l’usuari que entra per primer cop al web i no coneix on pot trobar la informació. Afortunadament, les imatges en moviment són història…

Això es plasma en un seguit de caractaerístiques, que trobem recollides en alguns manuals de disseny 2.0:

1. Simplicitat
2. Disseny centrat
3. Menys columnes
4. Capçalera separada
5. Àrees sòlides
6. Navegació simple
7. Logos en negreta
8. Text més gran
9. Parts instroductòries del text en negreta
10. Colors forts
11. Superfícies riques (i 3D)
12. Fons degradats
13. Reflexos
14. Icones boniques
15. Destacats en forma d’estrella

Les icones, com hem vist són essencials en el disseny 2.0. Afortunadament, tenim serveis de cerca d’icones amb llicència GPL (és a dir, lliures), com Iconfinder, d’on he tret el logo del Gimp que veieu més amunt. El Gimp és un programa lliure de disseny, és multiplataforma (això vol dir que es pot instal·lar també a Windows ;) i us el podeu descarregar en català des de Softcatalà.

Un altre dels temes recurrents són els fils RSS. És difícil fer-se una idea de què es tracta, ja que en el món del web són un concepte nou, i una mica abstracte, ja que pròpiament no es veuen.

La primera etapa de la web es caracteritzava per estar formada per pàgines estàtiques, és a dir, aquelles en què el programador escrivia un document HTML, en el qual posava tant el contingut com les etiquetes de presentació d’aquest contingut (taules, llistes, tipografies, mides, colors, etc.). A partir d’aquí hi ha hagut una doble evolució: d’una banda, actualment hem separat el contigut dels webs (als fitxers HTML) de la seva presentació, que situem als fitxers CSS (Cascade Style Sheets).

D”altra banda, ara treballem majoritàriament amb pàgines dinàmiques. Això consisteix a extreure dels arxius HTML tots els continguts i posar-los en una base de dades al servidor. Aleshores, amb un llenguatge de programació (php, asp, java, etc.) en funció de certs paràmetres (com la data, la interacció de l’usuari o la configuració del web) extraiem la informació i construïm el fitxer HTML per a cada persona que visita el nostre web. Aquesta explicació és molt simplificada, però essencialment és això.

Però, com és lògic pensar, si ja tenim la informació a dins de la base de dades, la’n podem extreure com vulguem. Una de les possibles maneres és tal com ho fem per muntar les webs tal com les veiem, però no és l’única. Hi ha un altre format, anomenat XML, que pròpiament no té una visualització definida: es tracta d’un format que etiqueta molt bé la informació, la qual cosa l’ha convertit en el format d’intercanvi per excel·lència. Els RSS estan basat en aquest format XML, i ens permeten agafar la informació d’un web i reutilitzar-la com vulguem:

• Mitjançant agregadors: són programes que s’instal·len al nostre ordinador i que cada cert temps es connecten a la pàgina RSS dels webs que ens interessen. D’aquesta manera, rebem la informació nova cada cop que s’actualitza el web sense haver-hi d’anar.
• Mitjançant pàgines web, que permeten fer el mateix que els agregadors locals, però amb l’avantatge que des de qualsevol lloc els tenim disponibles. Personalment em declaro un fan del Netvibes, del qual ja en parlaré un altre dia.
• Mitjançant programes locals que duen com a afegit la possibilitat de sindicar-se a fils RSS, com el Firefox o el Thunderbird.
• O bé mitjançant dispositius mòbils (telèfons, PDA) que cada cop veig que van portant també aplicacions que permeten la subscricpicó a fils RSS.

M’afegeixo a la gent que ha dit que això és una revolució. En el meu cas, cada dia puc seguir les novetats de més de 100 webs, gràcies a aquesta tecnologia. És per això que tenia ganes de parlar-ne, i ho continuaré fent, ja que, com sol passar, a partir d’aquesta idea, n’han anat sortint moltes altres, com ajuntar RSS de webs diferents, subscriure’s a RSS de cerques fetes a un cercador concrets, construir RSS de webs que no en tenen, etc. Continuarà!

És molt difícil trobar-ne una definició exacta, probablement no sabem exactament què és. El que sí que podem dir és que si parlem de web 2.0 vol dir que estem parlant de webs, d’una tipologia específica de webs. De tot el que he llegit i sentit, amb el que estic més d’acord és que una web 2.0 adquireix valor si hi ha molta gent que hi participa. Penseu, per exemple, en el flickr o el youtube: per molt bons serveis que siguin, si ningú no hi penja fotos o vídeos, o si ningú no els descarrega, serien dos portals sense cap valor.

Però que la web 2.0 és tot un fenomen amb repercussions a tots els nivells és innegable. Per exemple, la web 2.0, juntament amb tots els canvis tecnològics que estem experimentant (com la ubiqüitat, l’accés permanent a la xarxa, etc.) estan fent que fins i tot els joves estiguin canviant radicalment la seva manera de ser i de relacionar-se. En aquest sentit, val la pena mirar i escoltar bé la conferència de Jordi Adell sobre competències bàsiques i pràctica educativa.

Un dels objectius d’escriure aquest blog és volgudament didàctic. En aquest sentit, hi ha molts webs que es dediquen exclusivament a difondre casos de web 2.0, però no hi ha cap web que llisti els casos de web 2.0 en català. És per això que des d’aquí aniré presentant projectes 2.0 en català i els aniré llistant en una pàgina estàtica d’aquest blog. Qualsevol suggeriment d’incloure’n, envieu-me’ls! S’agraeix!

Aquest sistema va ser inventat als EUA, amb digg.com al capdavant. Digg.com va sortir el desembre del 2004, i l’impacte que va aconseguir va ser molt gran. Un any després, des de Mallorca va sortir un nou projecte inspirat en aquest primer, el Menéame, creat íntegrament per Ricardo Galli i Benjamí Villoslada. El Menéame va tenir un impacte molt gran, i ràpidament va esdevenir un dels webs més visitats a Espanya. Un dels punts diferencials amb Digg, és que Menéame té una llicència que el fa programari lliure, de manera que això ha propiciat que hagin aparegut centenars de clons arreu. Un dels projectes que ha intentat rivalitzar-hi ha estat Fresqui, aparegut el març de 2006, però que mai no ha aconseguit el nivell de popularitat de Menéame.

El fet de ser, el Menéame, programari lliure ha facilitat que els sistemes de promoció de notícies hagin aparegut més enllà de les fronteres idiomàtiques castellanes, i també en sectors molt específics. Entre aquests últims n’han aparegut molts amb sort ben diversa. Així, per exemple, actualment hi ha comunitats que compten amb sistemes basats en el codi de Menéame per compartir les notícies més importants del seu camp. Exemples podrien ser comunitats com desenvolupadors de web (webéame), metges (Medical Articles), premsa rosa (Cotilleame) o professionals de la documentació (Documenea).

I en català?

Un dels promotors del Menéame, en Benjamí Villoslada, va dir de seguida que en faria una versió catalana. De fet, n’han anat sortint versions també en altres llengües: Chuza! en gallec, el Linkk en portuguès, el Klaku en esperanto, färskpressad en suec, diggita en italià, Tapemoi en francès o Zabaldu en euskara.

Però la “versió oficial” catalana, que s’havia d’anomenar mou-me (moume.net), mai no ha arribat a ser una realitat, ja que la dedicació que requeria el Menéame original no deixava temps per a més. Fins que en va sortir una versió apòcrifa: La Tafanera, apareguda el novembre de 2006. El cert és que no ha estat un projecte que hagi tingut una volada com el seu referent anglès o castellà, però és comú percebre que en general es considera que si es gestiona bé pot ser capaç de formar una comunitat d’usuaris amb pocs precedents en la web en llengua catalana. Cal dir que en els últims dies s’està produint un debat intens sobre aquest portal, ja que el bloguer Marc Vidal ha llençat una oferta per adquirir La Tafanera i convertir-la en un model de negoci rendible, basat òbviament en la creació d’una comunitat estable. Tot aquest assumpte em recorda molt, al seu torn, l’oferta d’adquisició de Menéame per part de Martín Varsavsky.

Però la sorpresa va sorgir fa poc temps. El mou-me, com he dit abans, mai no ha estat una realitat, però, en canvi el juny del 2007, va apareixer el remou-me, exactament igual que el Menéame, però canviant el logo i els colors. De totes maneres, sis mesos després sembla que aquest projecte no ha aconseguit tirar endavant.

Pel que fa al futur, sembla que l’aparició de més clons és força inevitable. Els sistemes de promoció de notícies semblen senzills i efectius, i en aquest context on moltíssimes persones escriuen webs i tenen ganes de promoure-les, s’ha trobat una forma perfecta del que és l’essència de la web 2.0. Finalment, ja hi ha projectes que han intentat evolucionar aquests sistemes de promoció de notícies, com ara coRank, però no sembla que ho estiguin aconseguint. Hi estarem ben atents.