Identitat

Fa poc que ha arribat a les meves mans l’últim disc d’en Jordi Batiste, l’Arbre blanc. Aquest magnífic disc porta una sorpresa al final: un arxiu de vídeo on veiem un munt d’intèrprets cantant la cançó Catalunya: Simone Lambregh (Violines), Névoa, Mirna Vilasís (Tralla), Roger Mas, Sergi Ortiz, Titot, Joan Reig i Miquel Gil. Aquí la teniu:

Aquesta cançó m’ha sorprès en molts sentits, trobo que és una bona reflexió sobre això mateix, Catalunya, concepte sobre el qual s’escriuen, es diuen i es justifiquen tantes coses. I un cop més porta a pensar sobre què és el que configura la identitat catalana, què la fa ser diferent de la resta d’identitats. Estic d’acord amb Batiste que la identitat no pot basar-se en la simbologia (en si mateixa es torna buida) o l’enaltiment del passat. Els ciutadans ens hem perdut en la displicència, i els polítics han perdut el sentit de país (mireu la vergonya que fa llegir notícies com aquesta), es limiten a barallar-se entre ells, i no són capaços de dibuixar un horitzó, ni de generar esperança…

Aquest context de desgana en tots els nivells dibuixa un futur poc esperançador: quin orgull per la pròpia identitat estem transmetent als nostres fills? Amb tot, si estem perdent la nostra identitat, potser també és perquè aquesta està canviant, Catalunya realment ha canviat molt en els últims anys. Potser sí que ens cal redefinir-nos, un cop més. Però així com en altres ocasions hem tingut ideòlegs que han sabut veure-hi més enllà, tenir una autèntica visió de país, aquest cop estem orfes d’aquest guiatge. Ni polítics, ni poetes, ni cantautors. Tots massa centrats en ells mateixos…

Però malgrat que la falta de guiatge és preocupant, si volem sobreviure com a poble, i aportar a la humanitat la nostra visió singular, hem de poder trencar aquesta rutina negativa en què viatgem. Hem de redefinir qui som com a poble, avançar cap a una nova identitat, que no estigui basada en el territori, en els símbols o en el passat,sinó en les persones, en la riquesa cultural. En l’orgull per la pròpia cultura, una de les poques capaç de convertir-se en amalgama de les persones, de la diversitat cultural i de la diversitat lingüística. Sense renunciar al que som, en el fons sempre hem estat així: som un país de pas, un país de comerciants. Sempre hem vist molta gent diversa, i ens hi hem entès.

Celebro, de debò, l’aparició d’aquesta cançó i desitjo que no es quedi sola. Tots tenim la nostra responsabilitat i en Jordi Batiste ha fet un pas molt important.