La felicitat en la dissonància

Per | 27 desembre 2013

Sí, aquesta entrada va de música. Parlar de dissonància pot portar a altres camps, però avui tinc ganes de compartir un parell de reflexions sobre la música, o sobre la meva vivència de la música. La música és la vida, i com vivim la música és com vivim la vida. Hi ha qui busca en la música distracció, acompanyament, hi ha qui busca la lletra d’un poema en un format audible, hi ha qui hi busca la reivindicació i el canvi social… Hi ha mil motius per viure la música. Naturalment una sola persona pot tenir uns quants motius per viure-la, per això sovint ens agraden estils ben diferents.

dissonance
bez uma / Foter.com / CC BY-NC-ND

En el meu cas, un dels molts propòsits que tinc en buscar música és en la cerca de la bellesa. Millor dit, de la Bellesa, aquella que per si sola justifica viure la vida. I és aquí on trobo la Bellesa en les formes més simples, perquè és on hi ha espai per les subtilitats més sublims.

I és en aquest punt on avui em vull aturar un moment. En una d’aquestes subtileses: les dissonàncies. Primer, per als neòfits, les dissonàncies es produeixen quan sentim simultàniament dues notes molt properes. Com més properes, com més agudes i si les dues notes són de la mateixa escala, més dura és la dissonància (recordeu el “cri, cri” de l’escena de la dutxa de Hitchcock). Les dissonàncies creen tensió, quan sentim una dissonància és que passen coses, sentim que alguna cosa no va bé. Sortim de la zona de confort que explica tan bé en Mario Alonso Puig. La zona de confort ens permet viure còmodament, però el que en la música realment m’emociona és quan passen coses.

Un dels meus compositors preferits és Claudio Monteverdi. Compositor del principi del Barroc, Monteverdi és el clar exemple que sap trobar la màxima bellesa en la simplicitat. I, naturalment, era un mestre en l’art d’utilitzar la dissonància. Comproveu-ho, si no, ja només en el primer compàs d’aquest madrigal Ohimè, dov’è il mio ben.