Tag Archives: comunitats

El nou consum col·laboratiu

Per | 13 gener 2015

Ja fa anys que utilitzem el terme “2.0” pertot arreu. El sentit de vegades és massa vague, però a mi m’agrada entendre’l com tot allò que significa “construcció col·laborativa”, allò que creem entre tots. Així, per exemple, Facebook o Youtube són en essència 2.0, ja que si entre tots no hi aportéssim continguts serien dos portals buits, sense cap valor. Però a partir d’aquí el concepte s’ha anat estenent cap a altres camps. Així parlem de cultura 2.0, economia 2.0, administració 2.0, i un llarg etcètera.

colaboraConcretament, en el camp de l’economia el concepte de creació col·laborativa està començant a canviar les coses, d’una manera radical i definitiva. En aquesta època de crisi, el model tradicional de fer les coses ha entrat en un punt mort, i l’economia col·laborativa està sent el que permet innovació, repensar les coses i canviar el model cap a un repartiment més just del treball i de la riquesa.

En tenim alguns exemples prou coneguts:

  • Uber, permet que una altra persona et porti amb el seu cotxe a un altre punt de la ciutat, sense tenir una llicència de taxi
  • Airbnb, permet oferir una habitació de casa teva a turistes i donar-los tots els serveis que necessitin
  • Blablacar, permet compartir cotxe en trajectes i compartir també les despeses del viatge
  • Etece.es, que permet trobar i oferir-se com a professional per temes relacionats amb la llar
  • Comunitae, és un sistema de crèdits i préstecs entre persones, sense un banc darrere
  • Wallapop, és un sistema de compra-venda d’objectes de segons mà entre particulars

Aquests són només sis exemples que actualment existeixen, però n’hi ha molts més, i n’hi haurà encara més, com els serveis de missatgeria, que estan començant a oferir persones, sense cap empresa darrere, simplement connectant-nos entre nosaltres a través d’Internet. Però la gràcia és que aquests serveis van a més, perquè ens donen un valor que el consum tradicional no ens donava: la confiança. La majoria d’aquests serveis ens permeten que, un cop l’hem utilitzat, puguem valorar el servei ofert i, el qui ens dóna el servei, ens pugui valorar també a nosaltres com a client. D’aquesta manera, podem agafar un cotxe perquè ens faci de taxi sabent que l’altra gent l’ha valorat bé o podem acceptar uns turistes a casa nostra sabent que arreu on han anat han estat nets i han pagat…

La imaginació al poder, doncs. Recordo quan anàvem a classes de preparació per al part, va venir una noia que organitzava gimnàstica per a embarassades. El seu sistema era apuntar a un grup de whatsapp les dones interessades i ella els proposava de tant en tant fer sessions… en un parc de Barcelona! Projecte col·laboratiu i autogestionat!

Tot plegat no està gens malament, tenint en compte que el consum col·laboratiu està posant en evidència el tradicional, en camps tan importants com el transport, el turisme o les finances. Un projecte com Uber, que es va crear amb capital risc, està valorat ara amb 40.000 milions de dòlars, o Airbnb en 13.000 milions.

És cert que els sectors tradicionals lluiten contra aquest nou consum exercint el seu poder de lobbies amb les eines que tenen: la llei i la justícia. Però el consum col·laboratiu està basat en el mateix que el programari lliure, i que va permetre que les grans companyies de software no hi poguessin fer front: el fet de ser completament distribuït. Podran tancar un portal (com ara amb Uber), però no podran evitar que el consum col·laboratiu segueixi creixent i escampant-se.

A ells ara els toca aplicar-se la màxima: renovar-se o morir.

Sistemes de promoció de notícies

Per | 3 gener 2008

Una de les novetats que ha portat la web 2.0 han estat els sistemes de promoció de notícies. Es tracta de webs on qualsevol usuari (que estigui prèviament registrat) pot enviar una notícia o article publicat a qualsevol web (publicació digital, blog, fòrum, etc.). Aquesta notícia queda a l’apartat de pendents (juntament amb totes les notícies que vagin enviant altres usuaris) i allà pot ser votada per la resta d’usuaris. Les notícies que reben més vots (o vots de més qualitat) passen a la portada del lloc, amb la qual cosa obtenen moltes visites.

Sistemes de promoció de notícies

Aquest sistema va ser inventat als EUA, amb digg.com al capdavant. Digg.com va sortir el desembre del 2004, i l’impacte que va aconseguir va ser molt gran. Un any després, des de Mallorca va sortir un nou projecte inspirat en aquest primer, el Menéame, creat íntegrament per Ricardo Galli i Benjamí Villoslada. El Menéame va tenir un impacte molt gran, i ràpidament va esdevenir un dels webs més visitats a Espanya. Un dels punts diferencials amb Digg, és que Menéame té una llicència que el fa programari lliure, de manera que això ha propiciat que hagin aparegut centenars de clons arreu. Un dels projectes que ha intentat rivalitzar-hi ha estat Fresqui, aparegut el març de 2006, però que mai no ha aconseguit el nivell de popularitat de Menéame.

El fet de ser, el Menéame, programari lliure ha facilitat que els sistemes de promoció de notícies hagin aparegut més enllà de les fronteres idiomàtiques castellanes, i també en sectors molt específics. Entre aquests últims n’han aparegut molts amb sort ben diversa. Així, per exemple, actualment hi ha comunitats que compten amb sistemes basats en el codi de Menéame per compartir les notícies més importants del seu camp. Exemples podrien ser comunitats com desenvolupadors de web (webéame), metges (Medical Articles), premsa rosa (Cotilleame) o professionals de la documentació (Documenea).

I en català?

Un dels promotors del Menéame, en Benjamí Villoslada, va dir de seguida que en faria una versió catalana. De fet, n’han anat sortint versions també en altres llengües: Chuza! en gallec, el Linkk en portuguès, el Klaku en esperanto, färskpressad en suec, diggita en italià, Tapemoi en francès o Zabaldu en euskara.

Però la “versió oficial” catalana, que s’havia d’anomenar mou-me (moume.net), mai no ha arribat a ser una realitat, ja que la dedicació que requeria el Menéame original no deixava temps per a més. Fins que en va sortir una versió apòcrifa: La Tafanera, apareguda el novembre de 2006. El cert és que no ha estat un projecte que hagi tingut una volada com el seu referent anglès o castellà, però és comú percebre que en general es considera que si es gestiona bé pot ser capaç de formar una comunitat d’usuaris amb pocs precedents en la web en llengua catalana. Cal dir que en els últims dies s’està produint un debat intens sobre aquest portal, ja que el bloguer Marc Vidal ha llençat una oferta per adquirir La Tafanera i convertir-la en un model de negoci rendible, basat òbviament en la creació d’una comunitat estable. Tot aquest assumpte em recorda molt, al seu torn, l’oferta d’adquisició de Menéame per part de Martín Varsavsky.

Però la sorpresa va sorgir fa poc temps. El mou-me, com he dit abans, mai no ha estat una realitat, però, en canvi el juny del 2007, va apareixer el remou-me, exactament igual que el Menéame, però canviant el logo i els colors. De totes maneres, sis mesos després sembla que aquest projecte no ha aconseguit tirar endavant.

Pel que fa al futur, sembla que l’aparició de més clons és força inevitable. Els sistemes de promoció de notícies semblen senzills i efectius, i en aquest context on moltíssimes persones escriuen webs i tenen ganes de promoure-les, s’ha trobat una forma perfecta del que és l’essència de la web 2.0. Finalment, ja hi ha projectes que han intentat evolucionar aquests sistemes de promoció de notícies, com ara coRank, però no sembla que ho estiguin aconseguint. Hi estarem ben atents.