N’hi ha que portem uns quants anys davant de les pantalles dels ordinadors. Els qui ens interessen els temes relacionats amb la llibertat, ja fa anys que tenim feina. Fins fa uns cinc anys, vam treballar molt intensament a favor del programari lliure. En el meu cas, fa uns 15 anys vaig passar-me a Linux, i des d’aleshores que no faig servir cap programa privatiu a casa. Entre altres qüestions, l’objectiu sempre ha estat la voluntat de ser propietaris del bé més preuat de la humanitat: el nostre coneixement, entenent que quan guardem un document amb un format privatiu, com el MS Word, estem activant tot un seguit de llicències i restriccions que, a la pràctica, fa que deixem de ser els propietaris reals d’aquest document, i és Microsoft qui determina quan i amb qui podem compartir-lo.
Però resulta que va arribar l’època del 2.0, del núvol. I el debat que va suscitar el programari lliure es va dissoldre bastant, en part també perquè Microsoft va començar a perdre quotes de mercat, tant amb el navegador IExplorer com amb el MS Office (juntament amb altres causes, com l’enduriment de la seva política antipirateria o l’aparició dels netbooks, molt més preparats per treballar amb Ubuntu que amb Windows). En aquest context van aparèixer les xarxes socials i tot el fenomen conegut com a web 2.0, que ha fet que tinguem al núvol el nostre correu, els nostres documents, les nostres fotos, l’agenda, els contactes i amics, el nostre currículum sencer, i que, a més, expliquem, a través d’aquestes xarxes, el que fem, el que pensem, declarem la nostra ideologia i els nostres gustos.
Fins aquí la història és aparentment bonica: compartim les nostres coses, la gent es llegeix més o menys les polítiques de privacitat, i tenim tots els nostres documents accessibles des de tot arreu. Però últimament no parem de llegir que els governs ens espien. La primera reacció de molts és considerar que les nostres dades tampoc no tenen cap valor, que no fem res que no pugui ser explicat. Però les notícies es van succeint i cada vegada són més preocupants:
- els estats ens espien sense control judicial
- les empreses ens espien
- els estats demanen a les empreses dades sobre ciutadans (per exemple a Facebook, Twitter i Microsoft)
- alguns estats comencen a tenir moltes persones dedicades al monitoratge dels ciutadans
- els estats i les corporacions col·lecten grans quantitats de metadades sobre tots nosaltres, que inclouen trucades, correus electrònics i tot el que fem a la xarxa (cerques, xarxes socials, etc.)
Per què fan tot això? Primer, perquè poden. Jo mai m’havia preguntat tant com ara de qui és Internet? De qui són els cables de fibra òptica que recorre el món. Com que poden, ho fan. I fent-ho, tenen el mecanisme de control social més important que hi hagi hagut mai a la història de la humanitat. Vigilància i control vs. llibertat. La xarxa avui és la gran paradoxa: és al mateix temps una eina de llibertat sense precedents i a la vegada és una eina de vigilància i control, també sense precedents. Qui guanyarà aquesta batalla? Podem parlar en termes de guerra, o de ciberguerra? En tot cas, ara mateix no podem ser gaire optimistes.