Tag Archives: web 2.0

El nou consum col·laboratiu

Per | 13 gener 2015

Ja fa anys que utilitzem el terme “2.0” pertot arreu. El sentit de vegades és massa vague, però a mi m’agrada entendre’l com tot allò que significa “construcció col·laborativa”, allò que creem entre tots. Així, per exemple, Facebook o Youtube són en essència 2.0, ja que si entre tots no hi aportéssim continguts serien dos portals buits, sense cap valor. Però a partir d’aquí el concepte s’ha anat estenent cap a altres camps. Així parlem de cultura 2.0, economia 2.0, administració 2.0, i un llarg etcètera.

colaboraConcretament, en el camp de l’economia el concepte de creació col·laborativa està començant a canviar les coses, d’una manera radical i definitiva. En aquesta època de crisi, el model tradicional de fer les coses ha entrat en un punt mort, i l’economia col·laborativa està sent el que permet innovació, repensar les coses i canviar el model cap a un repartiment més just del treball i de la riquesa.

En tenim alguns exemples prou coneguts:

  • Uber, permet que una altra persona et porti amb el seu cotxe a un altre punt de la ciutat, sense tenir una llicència de taxi
  • Airbnb, permet oferir una habitació de casa teva a turistes i donar-los tots els serveis que necessitin
  • Blablacar, permet compartir cotxe en trajectes i compartir també les despeses del viatge
  • Etece.es, que permet trobar i oferir-se com a professional per temes relacionats amb la llar
  • Comunitae, és un sistema de crèdits i préstecs entre persones, sense un banc darrere
  • Wallapop, és un sistema de compra-venda d’objectes de segons mà entre particulars

Aquests són només sis exemples que actualment existeixen, però n’hi ha molts més, i n’hi haurà encara més, com els serveis de missatgeria, que estan començant a oferir persones, sense cap empresa darrere, simplement connectant-nos entre nosaltres a través d’Internet. Però la gràcia és que aquests serveis van a més, perquè ens donen un valor que el consum tradicional no ens donava: la confiança. La majoria d’aquests serveis ens permeten que, un cop l’hem utilitzat, puguem valorar el servei ofert i, el qui ens dóna el servei, ens pugui valorar també a nosaltres com a client. D’aquesta manera, podem agafar un cotxe perquè ens faci de taxi sabent que l’altra gent l’ha valorat bé o podem acceptar uns turistes a casa nostra sabent que arreu on han anat han estat nets i han pagat…

La imaginació al poder, doncs. Recordo quan anàvem a classes de preparació per al part, va venir una noia que organitzava gimnàstica per a embarassades. El seu sistema era apuntar a un grup de whatsapp les dones interessades i ella els proposava de tant en tant fer sessions… en un parc de Barcelona! Projecte col·laboratiu i autogestionat!

Tot plegat no està gens malament, tenint en compte que el consum col·laboratiu està posant en evidència el tradicional, en camps tan importants com el transport, el turisme o les finances. Un projecte com Uber, que es va crear amb capital risc, està valorat ara amb 40.000 milions de dòlars, o Airbnb en 13.000 milions.

És cert que els sectors tradicionals lluiten contra aquest nou consum exercint el seu poder de lobbies amb les eines que tenen: la llei i la justícia. Però el consum col·laboratiu està basat en el mateix que el programari lliure, i que va permetre que les grans companyies de software no hi poguessin fer front: el fet de ser completament distribuït. Podran tancar un portal (com ara amb Uber), però no podran evitar que el consum col·laboratiu segueixi creixent i escampant-se.

A ells ara els toca aplicar-se la màxima: renovar-se o morir.

Ja tenim la versió 4.0 de Creative Commons

Per | 11 desembre 2013

L’hipertext és la base de la web. L’hipertext explota la característiques de la informació digital, que en una obra ja clàssica Lluís Codina definia en: computabilitat, recuperabilitat, reusabilitat, interactivitat, accés aleatori, cercabilitat i densitat. Aquest context tan fàcilment reutilitzable ha provocat un gran auge del concepte de compartir la informació, en qualsevol dels seus formats (text, música, fotografia, imatge, vídeo…).

copyremixTota la informació digital és reutilitzable, i això em porta a pensar en les tesis d’Eudald Carbonell, quan afirma que encara no som humans del tot. Que hem evolucionat quan hem estat capaços de compartir tecnologia. La tecnologia en el passat ens servia per produir béns, però ara la tecnologia ens serveix sobretot per gestionar coneixement. I compartir tecnologia és el que ens fa avançar com a espècie. Avui dia, compartir tecnologia i compartir el mateix coneixement és equivalent (potser ha estat sempre així), i les facilitats que ens dóna l’hipertext en una realitat tan connectada són literalment infinites.

Però, com sempre passa, la realitat sempre va per davant. I aquesta nova realitat ha de contextualitzar-se en el context jurídic de màxima protecció al que s’anomena creació intel·lectual, que genera drets d’autor, protegits per les lleis del copyright. I aquí és on entra en contradicció la realitat, creada a partir d’una necessitat nostra com a espècie en evolució gràcies a una tecnologia, i el corpus legislatiu defensat pels grans lobbies de poder, començant per les grans societats de protecció dels drets d’autor.

En aquest context és on va aparèixer Lawrence Lessig, quan el 2001 va fundar l’organització anomenada Creative Commons, que són els qui publiquen les llicències amb el mateix nom. El sentit d’aquestes llicències és que permeten compartir la informació (qualsevol obra llicenciada sota alguna de les varietats de CC), però amb algunes restriccions, com pot ser la possibilitat o no de fer-ne obres derivades, la possibilitats de treure’n un profit econòmic o l’obligatorietat de citar l’autor original. L’èxit d’aquestes llicències ha estat tan immens, que a tall d’exemple només Flickr té avui més de 285 milions de fotografies amb CC. Per cert, Flickr té un cercador d’imatges i música amb llicència CC.

Això dóna resposta òbviament a les necessitats de compartir informació que tenim en el món. Milions de llibres es publiquen sota alguna de les llicències de Creative Commons, i actualment fins i tot disposem de registres de propietat intel·lectual en línia, com SafeCreative, que tenen la mateixa validesa legal que els registres oficials.

Creative Commons fa una tasca ingent a nivell legal d’adaptar les seves llicències a tots i cadascun dels països del món, i és per això que n’han anat publicant diverses versions. Actualment acabem d’estrenar la versió 4.0, que milloren les versions anteriors en algun error que tenien, i que eviten haver de fer versions locals de llicències, al marge que utilitzen una terminologia més planera. Si en voleu saber les novetats concretes i veure els diversos tipus de llicència, els podeu llegir, entre d’altres, en aquest article.