Tag Archives: coneixement

Autisme informatiu

Per | 13 gener 2014

En una entrada anterior citava el llibre de Lluís Codina El llibre digital. Avui vull recuperar una idea d’aquest llibre de 1996. Ja en aquell any, quan encara no existia Google, Codina alertava (pàg. 84) sobre el consum de la informació, i advertia del perill de poder seleccionar tant la informació digital que ens faria tenir unes llacunes molt grans que en aquell moment la gent no tenia, el que anomenava la síndrome de l’autisme informatiu. Si tu pots decidir que vols rebre informació només d’esports, per exemple, i que no en vols rebre d’economia, això et farà ser un gran coneixedor de l’actualitat esportiva, però també un gran ignorant de l’actualitat econòmica.

WikipediaBinary
Foter.com / CC BY-SA

Mirem 18 anys després com està el tema. Podem, realment, filtrar la informació que consumim a uns nivells tan radicals? Ho fem? La veritat és que tinc la impressió que un percentatge molt alt de la població ha canviat poc els seus hàbits. El seu consum d’informació es basa en el diari en paper (que, en contra del que vaticinava Codina segueix existint) i la televisió. La major part de diaris digitals, que sí han experimentat un gran auge, són generalistes. Si anem a qualsevol portada de l’Ara, Vilaweb, 324, etc. veiem que destaquen notícies de tots els àmbits, igual que fan els diaris en paper.

Si mirem què fa la població més digitalitzada (que no sabria quantificar), veiem que les possibilitats de filtratge d’informació són realment possibles:

  • Canals RSS: la majoria de mitjans de comunicació ofereixen canals de subscripció per RSS per temes, és a dir, permeten rebre les notícies d’una sola secció del diari.
  • Blogs: la major part dels blogs són temàtics. Això facilita que si ens interessa un tema i localitzem un autor que ens agrada, fàcilment podem seguir el que diu sobre aquell tema.
  • Twitter: aquesta xarxa (altres xarxes també, però en això Twitter és l’original i més important) ens permet seguir persones, col·lectius i entitats que ens parlen bàsicament d’un tema. Si volem estar al dia sobre un tema, busques els comptes de referència i els segueixes.

Observo que des de fa uns anys una part de la població més digitalitzada sí ha anat cap a aquest autisme informatiu, cada vegada saben més de menys. Són autèntics especialistes d’una part del coneixement, creen xarxes entre ells i publiquen una vegada i una altra les mateixes idees. Però més enllà d’aquest fenomen, crec que es pot afirmar que la síndrome que preveia Codina ara mateix no s’ha donat. Si més no, és una opinió.

Ja tenim la versió 4.0 de Creative Commons

Per | 11 desembre 2013

L’hipertext és la base de la web. L’hipertext explota la característiques de la informació digital, que en una obra ja clàssica Lluís Codina definia en: computabilitat, recuperabilitat, reusabilitat, interactivitat, accés aleatori, cercabilitat i densitat. Aquest context tan fàcilment reutilitzable ha provocat un gran auge del concepte de compartir la informació, en qualsevol dels seus formats (text, música, fotografia, imatge, vídeo…).

copyremixTota la informació digital és reutilitzable, i això em porta a pensar en les tesis d’Eudald Carbonell, quan afirma que encara no som humans del tot. Que hem evolucionat quan hem estat capaços de compartir tecnologia. La tecnologia en el passat ens servia per produir béns, però ara la tecnologia ens serveix sobretot per gestionar coneixement. I compartir tecnologia és el que ens fa avançar com a espècie. Avui dia, compartir tecnologia i compartir el mateix coneixement és equivalent (potser ha estat sempre així), i les facilitats que ens dóna l’hipertext en una realitat tan connectada són literalment infinites.

Però, com sempre passa, la realitat sempre va per davant. I aquesta nova realitat ha de contextualitzar-se en el context jurídic de màxima protecció al que s’anomena creació intel·lectual, que genera drets d’autor, protegits per les lleis del copyright. I aquí és on entra en contradicció la realitat, creada a partir d’una necessitat nostra com a espècie en evolució gràcies a una tecnologia, i el corpus legislatiu defensat pels grans lobbies de poder, començant per les grans societats de protecció dels drets d’autor.

En aquest context és on va aparèixer Lawrence Lessig, quan el 2001 va fundar l’organització anomenada Creative Commons, que són els qui publiquen les llicències amb el mateix nom. El sentit d’aquestes llicències és que permeten compartir la informació (qualsevol obra llicenciada sota alguna de les varietats de CC), però amb algunes restriccions, com pot ser la possibilitat o no de fer-ne obres derivades, la possibilitats de treure’n un profit econòmic o l’obligatorietat de citar l’autor original. L’èxit d’aquestes llicències ha estat tan immens, que a tall d’exemple només Flickr té avui més de 285 milions de fotografies amb CC. Per cert, Flickr té un cercador d’imatges i música amb llicència CC.

Això dóna resposta òbviament a les necessitats de compartir informació que tenim en el món. Milions de llibres es publiquen sota alguna de les llicències de Creative Commons, i actualment fins i tot disposem de registres de propietat intel·lectual en línia, com SafeCreative, que tenen la mateixa validesa legal que els registres oficials.

Creative Commons fa una tasca ingent a nivell legal d’adaptar les seves llicències a tots i cadascun dels països del món, i és per això que n’han anat publicant diverses versions. Actualment acabem d’estrenar la versió 4.0, que milloren les versions anteriors en algun error que tenien, i que eviten haver de fer versions locals de llicències, al marge que utilitzen una terminologia més planera. Si en voleu saber les novetats concretes i veure els diversos tipus de llicència, els podeu llegir, entre d’altres, en aquest article.